domingo, 18 de julho de 2010

las lhargas tardes de agosto

nun quijo salir anquanto nun atamaba la calor, anque nunca se tenga afeito a la séstia que siempre le parecira un açago de tiempo i quedaba cun gana de drumir mais: sentie la benida de l berano cumo ua lhibartaçon, l cuorpo suolto de roupas, çapatos i las defénsias de la piel, mas aqueilkhas tardes de berano parecien-le sien fin, an que nada bulhie para alhá las moscas i naide s'abinturaba a andar pul termo: las lhargas tardes de agosto traien-le siempre ua suidade nunca sabie de quei, talbeç doutros mundos adonde nunca fura nien iba a ir, esses mundos de adonde bénen las truniadas i se purparában para tornar las ciguonhas cun ls filhos yá criados: porquei nun habiemos de ser cumo ls páixaros arribeinhos, que ban i bénen todos ls anhos, an beç de botarmos raiç cumo las arbles, quaije cumo las peinhas? sentaba-se ne l puial i deixaba que la calor atamasse, sereno cumo l bolo dua ciguonha ne l alto niu i pensaba que serie ua pena nun poder spurmentar beranos sien fin, que bien, bien, staba-se era naquel puial.

Sem comentários: