quinta-feira, 4 de março de 2010

Salmo 137

Eilhi, acerca ls rius de Babilónia mos sentemos i choremos,
lhembrando-mos de Sion.
Ne ls salgueiros, que hai pul meio deilha,
colguemos nuossas harpas.
Quando ls que mos tenien cautibos
mos pedien ua moda,
i ls que dórun cunta de nós, que ls cuntentássemos,
cumo poderiemos nós cantar las modas de l Senhor
stando nua tierra stranha?

Se you me squecir de ti, á Jarusalen,
que la mie mano dreita se squeça deilha mesma!
Apegue-se la mie lhéngua al paladar,
se you nun me lhembrar de ti,
se nun fazir de Jarusalen
la mie mais grande alegrie!

Lhembra-te, Senhor, de l que fazírun ls filhos de Edon,
ne l die de Jarusalen, quando dezien:
«sbarrulhai-la, sbarrulhai-la, até als aliçaces !»
Á filha de Babilónia, debassadora,
feliç de quien te pagar la paga
que tu mos pagueste a nós!
Feliç quien agarrar ls tous ninos
i dir cun eilhes contra las peinhas!



2 comentários:

ACangueiro disse...

Salmo que çtempera l'alma, cheno de rábia i delor mas sublime mesmo assi.

ac

Amadeu disse...

este poema [ye esso que ye] ye la pátria de todos ls çterrados; muitos poetas anspirou, cumo Camões de que yá eiqui publiquei l poema «sobolos rios - Babilónia». Tamien you siempre torno a el, nó por ser triste mas por me ajudar a lhembrar adonde stou i de adonde sou: ye un modo de tornar a casa.

Abraço Antonho,
Amadeu